Impressions d'uns visitants

La Vall de Núria

Quan puges per primera vegada a la Vall de Núria, t’envaeix una atmosfera d’incertesa i misteri. Les descripcions rebudes fins aleshores no arriben a definir amb precisió la realitat que t’hi espera. La primera sorpresa és que Núria no es troba a l’altra punta del món i que hi pots arribar sense que la carretera t’extenuï. Ja a l’estació del cremallera, vius un clima amable, cívic i abastable. El trenet, entre congosts, muntanyes gegants, aigües profundes i espais oberts, et va preparant per la visió definitiva.

La boca de l’últim túnel t’obre a la contemplació de la gran vall i en prens possessió en veure’t cenyit per un cinturó de muntanyes protectores. Poc a poc et vas fent el lloc teu i t’hi inunda un sentiment d’empara, com si et trobessis dins un gran si matern, a despit dels cims immensos. Les persones que formiguegen a tocar del llac o que es mouen petites pels camins penjats les sents properes, malgrat no saber-ne la identitat. T’inclines a intercambiar-hi la salutació, cosa que potser no faries al replà de l’escala o a la porta de l’ascensor de casa.

El punt central de la Vall és el santuari, l’interior del qual la devoció popular ha ornat amb senzillesa seguint els cànons d’un neogòtic pulcre i discret, però que contrasta amb el romànic autòcton del Pirineu. L’espiritualitat que destil·la el lloc sagrat et cala per la seva immediatesa. Regulada i suficient, no et satura i et forneix tot el necesssari. El culte respecta la tradició i la llegenda però sap elevar-les a categoria assimilable per a l’home d’avui.  La religiositat de la Vall no desdiu de la frescor de les seves fonts i del to humil de les campanes que adapten la seva veu a la de les esquelles dels ramats.

El ritual popular de la creu, la campana i l’olla acaba fent de Núria un símbol de fecunditat. A l’ermita de Sant Gil hi ha un coixí de petits missatges escrits que revelen els anhels més ocults del cor humà. El sacerdot custodi del santuari recull de tant en tant aquells textos humils, que conserva discretament com un tresor inviolable. N’extrau de la lectura d’aquestes súpliques anònimes que el desig més sovintejat correspon a l’anhel de fecunditat humana. La veu del poble ressona des de la Vall de Núria com un clam àvid de vida. S’hi expressa en forma de súplica, despullada de condemnes i anatemes; com un argument nascut de la mateixa natura, que no necessita silogismes, natura defensora d’una causa que depassa, per la seva contundència, tota mena de sentència condemnatòria.

Fruir d’una estona de contemplació davant el prat vol dir familiaritzar-se amb l’estampa més humana i viva de la família: homes, fets i trets, que són la joguina dels més petits; mares amatents, que improvisen un gest protector; avis complaents amb la mainada; esposos en comunicació tendra i atenta. Núria és el  santuri de la família jove i esponerosa, i és també recer de les parelles que avancen pel camí del llac a  pas lent i en solitari.

El temps i l’espai a Núria no cansen mai i proporcionen a la ment i al cos una experiència d’ingravidesa. Cada moment i cada estampa del paisatge són novetat, tot esdevé canviant i alhora sorprenent. Només el xiscle del cremallera i el toc de la campana van recordant cíclicament que les hores també caminen, com ho fan incessants les aigües que baixen dels cims.

Per tantes coses sentides al Pirineu de Núria, en deixar la Vall, surt espontani: “hi tornaré”.

Lluís M. Moncunill Cirac - Maria Martí Baiget

La Vall de Núria - Tarragona

Estiu, 2009